Motor de búsqueda personalizada

Búsqueda personalizada

Resultados de Búsqueda personalizada

Para contactar conmigo:

Aquí puedes enviar tus aportaciones, noticias, ideas. Son bienvenidas. guisaet@gmail.com


lunes, 18 de agosto de 2008

Excursió al Canyo, en Ibi


Cada any fem la mateixa excursió, encara que amb algunes variants segons les circumstàncies. Esta vegada vam convéncer l'iaio Quico perquè vinguera. A ell sempre l'ha agradat eixir a la muntanya. Quan era més jove eixia a caçar o a buscar bolets. Ara ja no és caçador, i els bolets, cada any plou menys i no quan ha de fer-ho perquè isquen en la muntanya, açò és, a finals de l'estiu i principi de la tardor. Així és que no ix ja tant a buscar-les. I als seus 85 anys ell mateix s'espanta de veure que cada dia li abandonen més les seues forces.


Bueno, el cas és que, com Elena s'avorrix a l'estiu perquè quasi totes les seues amigues estiuegen en les casetes de camp o en apartaments en la platja, li vaig proposar mig de broma fer una excursió i es va apuntar molt il·lusionada. En principi aniríem sols ella i jo, però Rosa no va voler perdre-s'ho i, inclús va invitar son pare perquè s'animara un poc i, amb l'excusa de passejar a Perla, trencar-li un poc la monotonia diària.

Vam quedar a les set del matí, i el iaio Quico, fidel al seu costum, ja estava a la porta de casa a les sis i mitja. Encara sort que va equivocar el timbre i va cridar a un altre pis. Menuda gràcia els faria als meus veïns.


La zona a què solem anar d'excursió per la seua proximitat i per la bellesa de les seues vistes és la masia d'el Canyo, situada a més de mil metres sobre el nivell del mar en les muntanyes que rodegen Ibi per la part Nord i Nord-est. Esta masia està enclavada en el famós parc Natural de la Font Roja, a cavall entre les termes municipals d'Ibi i Alcoi.


El que sempre m'impressiona d'esta excursió és la vista que, a mesura que s'ascendix per la senda, es va disfrutant d'Ibi, després de la Foia de Castalla, per a més tard arribar a veure les muntanyes de Xixona, de Sax, d'Elda i Petrer, de Banyeres de Mariola i, inclús, el mar d'Arenals i Santa Pola, allà al Sud a uns 50 km.


Al Canyo vam arribar sobre les huit i mitja. La tradicional senda es va unir a un camí acabat d'habilitar pels gestors del parc Natural per a millorar l'accés dels vehicles del propi parc o dels servicis de prevenció i extinció d'incendis. Personalment, preferisc les sendes perquè limiten la mobilitat a les persones a peu, però entenc que en un moment donat ve ben un camí en condicions.


La zona on s'unixen la senda i el nou camí és una de les meues preferides. Allí la muntanya forma un xicotet racó on els pins s'estrenyen en un xicotet bosc replet d'olorosos romers, timons, savines, ginebres, sàlvies…, en fi un xicotet racó màgic amb vista per Ponent a la vall de la Foia de Castalla. Eixes aromes tan variats són més intensos a l'alba, quan l'aire fresc quasi en calma manté les seues essències en l'ambient.


El iaio Quico va pujar per la pedregosa senda amb una certa dificultat, lentament, parant-se a contemplar el paisatge –tan diferent de quan ell era jove— comentant la gran quantitat de xalets que ara hi ha en la partida de “els Deveses”, on ell tants anys hi havia llaurat i collit tones de raïm i olives i ara estava tot ple de tanques i filats. Havien aconseguit posar-li portes al camp, el mai vist.


Quan vam arribar al Canyo va quedar meravellat de com l'han restaurat de bé. La veritat és que el nou amo ha tingut bon gust i respecte per la història i per l'entorn, habilitant un xicotet pantanet on arreplega de les teulades de la masia l'aigua que a l'hivern i primavera cau en abundància, però que a l'estiu és molt escassa. Els animals de la zona prompte s'acostumaran a vindre a beure en ell. Seria bo per al parc que haguera una població estable de cabres salvatges de la zona. Contribuirien a mantindre més neta la muntanya de tant de matoll.


Després d'un frugal esmorzar a base d'entrepans i fruita, vam reprendre la marxa de tornada a Ibi, però per un altre camí diferent que rodeja la muntanya, passant per les masies de Foiaderes i de Foiaderetes, per a accedir al poble pel Barranc dels Molins, al Nord d'Ibi, on mos vam refescar amb l'aigua de Santa María, la millor de la contornada.


A les dotze i mitja estàvem a casa molt, molt cansats. A partir de les onze del matí, la temperatura era acaloradora, al voltant de 32º, i un aire molt eixut. Ho hem passat molt bé i Quico estava satisfet al comprovar que va poder fer la gesta millor del que esperava.

Veurem si l'any que ve, podem fer-la junts una altra vegada.

1 comentario:

Basseta dijo...

Per descomptat que agost no és el millor mes per a fer una excursió al Caño, llevat que es matine molt. Encara que recordant l'última vegada que vaig pujar no estic segur de què és millor. Fa un parell d'anys vaig pujar amb uns amics un parell de dies després d'haver nevat un poc en les cimes. Des d'Ibi la muntanya apareixia totalment aclarida de neu, però les cimes estaven totalment cobertes de núvols baixes. A l'anar ascendint ens vam anar introduint en la boira i a xafar neu, fins a arribar al Caño, on hi havia més de mig metre de neu i a penes hi havia visibilitat. Esgotats i mullats (no vam pujar preparats de calçat ni de roba), en compte de seguir i donar la volta, vam optar per tornar per la mateixa senda. Va ser una experiència inoblidable i tinc bones fotos (alguna en Panoramio).