Motor de búsqueda personalizada

Búsqueda personalizada

Resultados de Búsqueda personalizada

Para contactar conmigo:

Aquí puedes enviar tus aportaciones, noticias, ideas. Son bienvenidas. guisaet@gmail.com


sábado, 20 de diciembre de 2008

Volver a verse


Anoche estuve con los viejos amigos de toda la vida cenando en lo que se está asentando como una sana costumbre: la cena de Navidad entre amigos.

Al igual que en las empresas se cierra el ciclo anual con la cena de Navidad, donde se repasan los acontecimientos, se ríe, se llora, se ponen de manifiesto las ilusiones y las frustraciones, también en el trancurso de la vida hay momentos para la valoración de la propia vida, mirar hacia atrás y comprobar que, a pesar de todo, hemos recorrido un trecho, hemos vivido, acumulado experiencias de las que podemos sacar enseñanza.

Una de esas conclusiones a las que uno puede llegar es que todo pasa: el dolor y la alegría, la salud y el malestar, se cumplen ilusiones (o no) y nacen otras, apropiadas a la propia realidad. Pero lo que siempre queda es uno mismo, la conciencia que indica en qué no hemos sido honestos con nosotros mismos y en qué hemos acertado. Y se puede apreciar mejor cuando se ven las cosas con la perspectiva de la visión de la experiencia de los amigos, de los familiares, de los conocidos.

Todo se reduce a "triunfar". Sólo que no sabemos muy bien en qué debemos basar ese triunfo para que sea real y no ficticio. Porque si lo basamos en la posición social, es verdad que alimenta y satisface la propia vanidad. Pero es un éxito ficticio porque puede acabar de pronto ese éxito por cuestiones ajenas nosotros. Prueba de ello la tenemos en el varapalo económico actual.

Si lo basamos en el poder político o económico, también se demuestra que es efímero...

Así es que, por ahora el éxito que más puede resultar duradero es el de la propia construcción como ser humano equilibrado, disciplinado, y emocionalmente estable.

¿Cómo se consigue eso?

Bueno, ahí está el quid de la cuestión.

Si alguien lo sabe, que lo diga.

Aunque, la verdad es que se ha dicho hasta la saciedad...

1 comentario:

Basseta dijo...

Els antics romans, que almenys en els austers temps de la República pareixien ser gent prou seriosa (fins que les presumptes glòries de l'Imperi i una vida suposadament més còmoda van acabar per regirar-los el cervell), en determinades ocasions permetien que un general victoriós, al moment de retornar a Roma, tenia dret a sol·licitar els honors del "triomf".

El "triomf" consistia a entrar a la ciutat en gloriosa processó, exhibint els seus trofeus, captius i botí de guerra enmig de l'aclamació popular, i desfilant ell mateix, revestit amb una sumptuosa túnica i lluint en els seus polsos una corona de llorer, en un carro tirat per quatre cavalls blancs. Al General triomfant l'acompanyaven els seus amics, parents i la resta d'acostats, seguits pels senadors i altres alts magistrats, en tant els soldats anaven darrere cantant les seues alabances i proclamant el seu triomf.

No obstant tot això, a fi d'impedir que el festejat poguera arribar a oblidar en algun moment quin era real i efectivament el seu lloc en el món, portava darrere un esclau la missió del qual era murmurar-li cada tant a l'orella esta frase: "Memento mori" (Recorda que eres mortal).

I conte açò perquè pense que a algun dels "triomfadors" del moment li vindria malament que algú li fera sentir eixes mateixes parauletes. Mire al meu voltant i m'espanta observar quanta gent atorga valor a tot allò material i efímer (cotxes, cases, abrics de pell, ...).

En este món, on tot es mesura quasi exclusivament pel que es veu, resulta difícil concentrar-se en això de dins, però estic convençut que és molt important reflexionar i assumir que tot el que hui ens rodeja i pareix tan important passarà a ser cosa de res. Açò pot ajudar-nos a construir per a nosaltres mateixos, i també per als nostres semblants, un camí més recte, més pla i transitable per la vida (i cap al que siga ens espere al final la jornada).

Bones festes del solstici d'hivern amic Claudio.